Cada setmana, us explicaré una mica de la història de la sardana, així apendreu més cosses, gràcies.
Capítol I
L'origen
L'origen de la sardana és desconegut. La seva forma, la manera de
ballar-la, el fet d'agafar-se de les mans, denoten, segons alguns
autors, una antiguitat que es pot remuntar a èpoques preromanes. Per
això són tan abundants les llegendes que fixen el seu principi a l'antiga Grècia,
on les danses circulars, donant-se les mans, ja abundaven, segons es
desprèn d'algunes representacions escultòriques. Posteriorment van ser
adoptades per pobles ibèrics i ballades a les riberes de la Mediterrània.
Sense arribar al mateix grau de normalització coreogràfica i elaboració
instrumental, similars danses circulars enllaçades en compàs de 6/8 es
troben també en altres zones de Provença, Galícia, Astúries, Castella i Portugal.
També hi ha qui veu en la sardana orígens ancestrals. Així, l'historiador Josep Pella
propugna l'origen remot de la sardana amb les narracions de les danses
en cercle, que "corresponen de ple a la cultura anatòlica" i també, "és
conegut que les maneres musicals bizantina i grega vénen d'Anatòlia"
concloent amb "de fet, el poble ibèric de les costes dels països
catalans va conèixer danses rítmiques afins a la sardana", i la
identifica basant-se en la semblança de la sardana que llavors es
ballava (sardana curta), amb les hores del dia (8 compassos de curts a
la nit i 16 compassos de llargs durant el dia).
Cercant respostes, s'ha derivat cap a l'estudi etimològic de la paraula sardana, trobant els seus orígens en la paraula llatina "Cerretana", que, segons Plini (escriptor llatí), és el nom del territori pirinenc de la regió de Girona anomenada Cerdanya. Degut també a les familiaritats etimològiques, hi ha qui ho ha associat a l'illa de Sardenya, encara que no s'ha pogut demostrar cap vincle amb el ball.
En el segle XIV, el rei Joan I,
que era molt aficionat a la música, va arribar a mantenir en la seva
cort una nombrosa «cobla» reial de joglars i ministrils, espècie de
precedent de les actuals bandes municipals. Un dels instruments que
integraven aquestes eren les xeremies,
instruments de fusta, de tub cònic i llengüeta de canya doble. N'hi
havia de diferents mides, per doblegar les veus del cor i d'aquí
procedeix precisament el nom abreujat de «tible» («xeremia tible») i
«tenor» («xeremia tenor») amb els quals es designen els dos tipus
d'aquesta família que s'han perpetuat fins als nostres dies.[4]
No és fins al segle XVI que apareix la terminologia sardana fent referència concreta a una dansa que es ballava en forma de cercle tancat o rotllana.
Tot i que la denominació sardana com a ball apareix ja al segle XVI,
no es té informació de com era aquest ball ni tan sols amb els documents
que la citen fins al segle XIX. Així doncs és a partir del segle XIX que es considera que es crea la sardana, amb el contrapàs.[5]
En el següent capítol us parlaré sobre el contrapàs, una dansa semblant a la sardana.
Capítol II
El Contrapàs
El contrapàs
era una dansa semi litúrgica ballada en cadena, bàsicament per homes,
que representava l'organització jeràrquica i social d'una comunitat. Els
balladors dansen en semi cercle i el primer ballador de l'extrem
esquerra domina el grup, impulsant-los a fer passes més o menys
llargues, amb l'objectiu d'acabar al mateix lloc on ha començat. Si
s'aconsegueix aquesta fita, els balladors deien que havien aconseguit treure
el contrapàs. La jornada de ball contenia diverses seccions i figures,
una de les quals era una coreografia de ball en rodona: la sardana.
El musicòleg Lluís Albert va localitzar l'any 1955, a la Biblioteca de Catalunya i procedent de la biblioteca del compositor, organista i bibliòfil gironí Joan Carreras i Dagàs[4], un manuscrit del segle XVIII on entre altres ballables hi ha 4 sardanes, que són les més antigues que s'han trobat. Una d'elles porta per títol La del senyor mestre d'Amer.[6]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Suggeriments